Presentación libro "ROSAS"

Autor: Joanna Escuder

Editorial: Entrelineas

COMENTARIOS DE TONI BALLONGA

Avui és un dia molt especial, tant per mi com per a la meva amiga Núria, bé, en aquest cas, hauria de dir Joanna.

Estem davant del naixement oficial d'una escriptora, una persona amb un gran potencial i amb una gran capacitat de treball, amb un futur prometedor dins del camp literari, no cal destacar la seva besant humana, ja que molts dels aquí presents ja la coneixeu.

Es per a mi un honor i un privilegi poder col·laborar en la presentació del seu primer llibre “ROSES”.

Amb la Nuri ja fa molts anys que ens coneixem, he tingut la sort de treballar amb ella durant molts anys, sempre ha tingut una facilitat innata per fer tota mena d'escrits. A la feina es transformaven en informes tècnics, reports, estudis... no feia falta revisar-los, ja que tenies la certesa de que allò estava correcte.

Encara recordo quan, aquells escrits, esbossos o projectes de llibre dels primers temps, me'ls passava amb quelcom de repar i hem demanava el meu parer, un cop donat el vist i plau, era quan venia la part més casolana, quan s'havien d'enquadernar. Era un treball totalment artesà. Ara que no ens escolta ningú de l'antiga feina, confessaré que ho fèiem allà, en el taller, això si, fora d'hores, (je, je, je). Un subjectava els fulls, ben posats, l'altre posava la cola. Fins i tot havíem fet tampons per a posar-hi els títols en relleu a les portades. Allò era bricomania autèntica.

Recordo de forma especial, quan va començar les indagacions i a recopilar informació sobre el cas de la seva besàvia, vaig ajudar-la a ordenar els textos dels diaris i retalls d'articles per intentar lligar i entendre aquella experiència familiar en el que el destí et pot jugar una mala passada, si sentia molt identificada, durant aquella època puc dir que mentre treballava en el cas, semblava que s'havia ficat en la pell de la Mariana Escuder. S'ha de dir que alguns dels articles no es llegien del tot be, llavors agafàvem la lupa i intentàvem desxifrar el que posava, no parava fins que li trobava el sentit al text, era i és molt exigent amb si mateix i també amb els demés. A partir d'aquí va néixer el llibre batejat per la seva amiga Mari Carme com L'estigma de la memòria.

A la Nuri poques vegades la recordo sense portar un llibre sota el braç, llegia de tota mena, els que a ella li agradaven i els que li recomanaven, en especial la novel·la històrica, però el que més recordo era la seva passió per l'Antic Egipte. Es una gran admiradora d'en Terenci Moix. És aquest, un mon apassionant per a ella, fins el punt de que l'afició la va portar a estudiar i formar-se sobre el tema. Recordo com s'arribava a documentar i els llibres que arribava a llegir abans de posar-se a escriure, de com era capaç de recordar noms d'aquella època i de relacionar-los entre ells. Té una capacitat i una facilitat innata per fer-ho, per tot seguit, crear la història hi donar-hi un sentit.

No crec que cap de nosaltres, en aquell moment fos capaç de veure l'escriptora que portava a dins, estàvem massa enfeinats amb les nostres famílies i en especial amb les nostres nenes, i per descomptat amb la feina al Laboratori General d'Assaigs i Investigacions de la Generalitat de Catalunya, l'antic LGAI. És el temps, el que ens dóna la perspectiva més àmplia i el que ens fa veure les coses d'una altra manera. Suposo que és això el que l'ha ajudat a emprendre aquesta nova etapa: “fer de la seva vocació, una professió”, la d'escriptora. Oi que sona bé això!, poder encomanar l'entusiasme, la passió, els coneixements, els sentiments, en definitiva saber transmetre el que un porta a dins i poder-ho compartir amb els altres, això no es paga amb diners i si a més tens el privilegi de poder-ho veure plasmat en un llibre, això ja és massa.

Bé! Després d'aquesta petita pinzellada més personal, passaré a comentar-vos i si puc a engrescar-vos a que llegiu el llibre que venim a presentar.

El llibre, com ja sabeu, es titula ROSES, el nom per si mateix ja ens diu moltes coses. La Núria a aprofitat la simbologia d'aquesta flor per a transmetre diferents sentiments, tots ens imaginem els seus pètals, el seu aroma, la seva frescor, el color intens, el que sentim quan algú ens en regala una, fins i tot hi ha un dia especial per a regalar-ne roses, demà dia de Sant Jordi, dia també del llibre.

Com veureu, l'obra consta de 22 històries, envoltades per 22 sentiments humans, amb una rosa com a símbol comú. Són històries senzilles, en alguns casos, portades fins el límit, per mostrar la paradoxa entre el més noble i el més lleig de l'esperit humà. És una obra que convida a la reflexió, des del nostre interior més profund, intentant aportar un desenllaç positiu a cada experiència, s'endinsa en els sentiments i en les emocions de forma contundent, deixant evident la força de la nostra ànima.

Es tracta d'una obra emotiva, per gaudir sense preses, ja que la seva lectura connecta tot seguit amb el nostre interior, obligant-nos a rumiar sobre els aspectes més essencials de la vida, valors que de vegades són difícils de trobar, ja que en la vida de qualsevol de nosaltres, trobem entrebancs que ens faran trontollar. Imagineu-vos ficats en una història en la que us pugueu sentir identificats, això sol ja fa que et sentis intrigat i encuriosit, per descobrir un final sorprenent com en la vida mateixa. A cada relat has d'aturar-te per agafar aire, pair-lo i analitzar-lo, al instant ja en tens ganes de començar el següent i quan els acabes, t'adones que t'agradaria que el llibre no s'acabés mai.

Ara la Núria, bé, en aquest cas la Joanna, ens explicarà el perquè dels 22 sentiments i el perquè del començament de cada relat amb les mateixes paraules “cada cop que...”. Tampoc estaria malament que ens expliqués l'origen del seu pseudònim i alguna curiositat més.

Crec que el preàmbul ja està fet. Ara és el moment de que la Núria ens acabi d'explicar algunes coses sobre la seva obra i la seva dedicació al mon literari.

Des d'ara, la felicito i al mateix temps li desitjo molta sort en aquesta i en les següents obres que ja està preparant i sobre tot agrair-li el poder ser aquí, dient aquestes paraules en un dia tant especial.

COMENTARIOS DE LA ESCRITORA JOANNA ESCUDER

Com suposareu estic força nerviosa, és una estrena molt ansiejada, un cop que es fa realitat, quasi bé no t'ho creus, doncs són ja uns quants anys de dedicació, encara que no a la llum de la majoria, és cert que ho tenia una mica amagat.

Primer de tot agrair-vos el vostre recolzament assistint al meu bateig. Donar també les gràcies a l'Esther i en Selwing per cedir-nos el local en un dia tan complicat com avui, vigilia de Sant Jordi. Agrair-li, també al meu amic Toni els seus comentaris. Pot ser el vaig triar a ell, per això, pel que ha explicat, perquè ell a viscut de prop els inicis, la passió per l'escriptura, com ha quedat clar, hem coneix prou bé.

Continuant amb els agraïments, no vull descuidar-me d'una persona, és qui ha dissenyat la portada del llibre, com veureu en la solapa, és una idea d'en Josep Mª López, haig d'agrair-li, doncs va captar la idea a la primera, havia de ser quelcom senzill i al mateix temps explícit i com veieu ho ha aconseguit. Està clar que té un sisè sentit per aquestes coses, és per això que ja hem quedat que serà el meu “ilustrador personal de cubiertas”.

Al començament, abans inclús que el Toni m'ajudés a enquadernar els escrits, hi va haver una altre persona que ho feia de forma més casolana, si hi cap. L'Eugeni fins i tot em gravava els títols, cremant amb el soldador els recobriments de pell, de restes de tapisseries que havíem assajat. Suposo que se'n recordarà. Per casa encara hi corre algun. A més de que aprofitàvem retalls inservibles, a sobre quedava molt artístic. Quan li regalava a algú, feia goig i tot.

En Toni, preguntava el perquè de 22 relats, de 22 històries. Doncs el cert és que no hi ha un perquè. Podria dir per que avui és dia 22, per exemple o per que m'agraden els números cap-i-cues, o per que aquest gerro té 22 roses igual que el meu llibre o per que la meva filla va néixer un dia 22 o si voleu per que he treballat durant 22 anys en la mateixa empresa fins que vaig creure oportú dir prou.

És cert, que encara avui, després de que ja han passat 6 mesos, hi ha persones que continuen insistint en preguntar-me si estic penedida d'haver deixat una bona feina, això de bona, si em permeten els meus companys aquí presents, ho deixaré entre cometes. Per suposat que no estic gens penedida, tot el contrari, em sento orgullosa d'haver donat aquest pas, tot i tenint en compte el que representava per a la meva família, evidentment, no ho hagués pogut fer sense el recolzament del meu marit i de la meva filla. Els 22 anys al laboratori, formaran sempre una part important de la meva vida, una part que ja ha finalitzat, com les Roses, que es van acabar en l'episodi 22. La veritat és que fins aquest moment no havia caigut en la coincidència.

M'agrada el simbolisme numèric, tant com qualsevol altres tipus de simbologia, és quelcom que utilitzo sovint al escriure. Les Roses estan plenes de simbologia, així com de metàfora. Són 22 relats independents amb un nexe comú, la Rosa. Jo la definiria com una obra espiritual, profunda, on no hi ha cabuda per la superficialitat de les coses quotidianes. Parla de la vida, però des del interior. Cada relat escenifica un sentiment humà, en trobareu de bons i de dolents, tal i com es la pròpia vida.

Voldria confessar que quan vaig començar amb aquest llibre, no el vaig anomenar Roses, ni tan sols hi apareixien. En realitat, es deien Dàlies. Els primers cinc capítols de les llavors dàlies, tenien molta similitud amb el que són ara, però, a l'hora eren molt diferents. Em vaig adonar de que no em satisfeien, quan les dues persones que són els meus correctors i crítics, el Lluis i la Carme, ploraven al llegir-les, pot ser, algú em dirà, ja està bé fer plorar, el problema era que jo no volia això, no pretenia fer plorar. Haig de confessar que eren massa dures, massa dramàtiques, quelcom catastrofistes. Durant aquella setmana vaig estar trasbalsada, allò que escrivia no anava bé. Algú de vosaltres ja sabeu que somnio sovint coses rares o estranyes, digues-li com vulguis. Un matí em vaig aixecar recordant a la perfecció que havia vist en somnis com milers de dàlies en grans extensions de terreny, es pansien a gran velocitat, mirés on mirés, havien dàlies assecant-se, després del mateix lloc on havien brollat les dàlies ara creixien milers de roses, roses de tots colors, de tots els tipus, puc jurar que percebia l'aroma a la perfecció i que va ser aquella olor tan intensa la que em va despertar. El singular somni i els comentaris del Lluis i de la Carme em van fer aturar. Abans de continuar amb el sisè episodi, em vaig seure amb un boli vermell a la ma i vaig començar a fer modificacions. Vaig recordar que la Carme m'havia dit que les dàlies són flors que es porten als morts i en aquell llibre hi havia uns quants que acabaven així. Vaig pensar que no era aquest, ni de bon tros, el missatge que volia transmetre, era com si m'hagués deixat portar per la part més negativa o sinistra de la vida. Quan vaig acabar de revisar els episodis, els fulls eren més vermells que blancs. Vaig seure ràpid davant de l'ordinador i vaig capgirar-ho tot. Els difunts ressuscitaven i els dolents, es tornaven bons des que trobaren la seva Rosa, com si aquesta flor o més aviat el que representa, els rescatés de qualsevol situació possible per precària que fos. He conservat l'ordre en el que van ser escrits, per a que es pugui percebre la transformació de les històries, ja que l'obra va canviant conforme avança. En definitiva, el que he intentat amb aquesta obra és obligar al lector a reflexionar sobre la vida, sobre el més baix de l'esperit i a l'hora sobre el millor, això que tots tenim, la fortalesa que fa que podem sorgir novament de les profunditats. Per a mi Roses es resumeix a una ofrena espiritual.

Sobre el començament de cada relat, el “Cada vez que...”, va coincidir que la majoria d'ells els havia començat amb aquestes paraules, sense ni tan sols adonar-me, quan hi vaig caure, vaig considerar que estaria bé com capçalera de cada capítol, seria una altre punt en comú.

Veureu també que davant de cada episodi hi ha una dita referida al sentiment que es tracta, he triat aquestes cites per considerar que definien prou bé, en poques paraules el que s'intento destacar de cada relat.

En quant al pseudònim escollit, la majoria ja sabeu la història, no obstant haig de dir que quan, finalment em vaig decidir per aquesta professió, vaig imaginar el meu nom en els llibres i no sé dir molt bé perquè, no em semblava un nom atractiu, tot i que Núria és un nom que m'agrada. Sempre havia escoltat dir a la meva àvia, aquí present, que el seu cognom, Escuder, més original que els predominants a la família, Gómez, Martínez, García o Pérez, es perdria per sempre. Això em va donar la idea d'adoptar-lo, Escuder, sonava bé, vaig quedar convençuda de que tant a la meva mare com a la meva àvia els hi agradaria. Només restava el nom, i com tinc mare, però també tinc pare i per a que no hi haguessin gelos, vaig pensar en posar-me el nom de la meva àvia paterna, Joana, bé Juanita, com tothom la coneixia. Encara que va morir quan només tenia 10 anys, la recordo perfectament durant la seva llarga agonia. Així va sorgir el pseudònim de Joanna Escuder. Aprofitaré per a desvetllar el perquè Joana està escrit amb dues enes i no amb una, tal i com s'escriu en català. No és ni més ni menys per donar-li un toc meu, un toc personal. La segona ene és la del meu nom, la de Núria. Molta gent m'ho pregunta i jo fins ara he jugat a la intriga, no és més que per aquest motiu.

Joanna Escuder - Autora